Poema: Nocturn

Nocturn


Quina fantasma tan pàl·lida ets,
oh poble meu, a la llum de la lluna !
Damunt les aigües quietes del mar
la lluna plena s’atura.
Les vinyes semblen uns llacs adormits,
les barques ombres de plata que fugen.
Duen la vela, penjant en repòs;
els arbres mestres es drecen i lluen.
Quina fantasma tan pàl·lida ets,
oh poble meu, a la llum de la lluna!
Vora la platja, darrere els llaguts,
les cases blanques s’aprimen.
Sobre l’església s’abranda l’estel
i en el cloquer la campana vigila.
El vent de terra travessa la nit
amb unes ales plomoses i fines!
Passa , com una manyaga, damunt
l’aigua del rec i la vineja
sobres les ales del vent,
la lluna posa la seva polsina.
Vora els llaguts,
les cases blanques s’aprimen.


Tomàs Garcés (fragment)